“El que et fa vell no és l’edat, sinó les responsabilitats”

Em rep al seu despatx del carrer Consell de Cent de Barcelona. Avui tinc davant meu la versió emprenedora i inversora de l’Albert Bosch, però darrere la camisa i l’americana hi ha una persona acostumada a vestir un altre tipus d’uniformes. L’Albert va començar en el món del motor fent trial i curses de motociclisme, encara que també ha pedalat quilòmetres sobre una bicicleta i ha participat en maratons, duatlons i triatlons. Ha estat al ral·li Dakar vuit vegades i ha pujat als cims més alts de tots els continents. El seu últim desafiament ha estat creuar l’Antàrtida posant al límit el seu cos i la seva ment. Té quaranta-cinc anys i des dels vint-i-cinc que és empresari, però no recorda des de quan és aventurer. Sí que té clar que es morirà posant-se reptes fins al final. “El que et fa vell no és l’edat, sinó les responsabilitats.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Volia ser campió del món de motociclisme. Em tiraven molt les motos, perquè vivia a Sant Joan de les Abadesses, on la principal passió dels nens era el trial. I és que m’apassionaven les motos! De fet, vaig començar a trencar-me els primers ossos en el món de la moto.

Carai! Amb el teu primer repte?
Sí! Va ser al 3 Dies Trial de Santigosa, que el vaig fer quan tenia quinze anys. Els meus pares se n’havien anat a Tunísia i jo no hi vaig voler anar perquè aquell era el meu primer desafiament. Es van enfadar molt perquè no els vaig acompanyar, però per mi allò era com un Dakar. En una de les zones em vaig xafar el nas i la cara…

I, tot i això, vas aconseguir acabar.
Estava decebut, mig emprenyat, amb els meus pares a Tunísia, així que no podia plegar! Me’n vaig anar a una casa de pagès, em vaig netejar la cara, m’hi vaig posar gases i, encara que continuava sagnant, vaig continuar. I allò només era el primer dia! Finalment vaig acabar la prova i em van donar el premi a la desgràcia! Va ser aleshores quan vaig pensar que es podien fer grans coses malgrat uns obstacles que acabes superant si tens clar què vols. Però la meva primera aventura important va ser el Dakar del 1998, un dels meus somnis. Era conscient que no tenia talent i que no podia guanyar, però més enllà de la competició hi havia el vesant d’aventura i incertesa, i per aquí vaig anar tirant.

Què sents quan acabes les aventures?
Aprens a conèixer el teu cos i a conèixer-te tu mateix. Aprens a superar-te, descobreixes quins són els teus límits. Cada petita fita que he aconseguit en la meva trajectòria m’ha aportat més confiança, més seguretat en mi mateix, et fa sentir orgullós. I també he fracassat i m’he decebut, però tot això és el que va fent que evolucionis i et plantegis aventures més interessants.

Com ara l’última, anar a l’Antàrtida?
Sí, la idea va sorgir quan feia els pics més alts de cada continent, justament quan vaig pujar al més alt de l’Antàrtida el 2009, el Vinson. Allà me’n vaig enamorar, perquè era una zona pura, no regida per cap país, que només és destinada a temes de ciència i pau, un lloc simbòlic políticament. És un indret bucòlic al món! Geogràficament també em va agradar molt, perquè és molt extrem i bell. Des del cim del Vinson em vaig dir que havia de tornar-hi.

Només feia falta trobar una…, excusa.
Anar-hi és car, així que, efectivament, havia de buscar una excusa per finançar el projecte i muntar una aventura. I quina aventura pot haver-hi millor que creuar l’Antàrtida des del mar fins al pol sud? Dos anys després de plantejar-m’ho, el 2011, vaig descobrir que se celebrava el centenari de la cursa entre l’Amundsen i l’Scott, i vaig veure que se’n parlaria bastant. Així que ja tenia calendari i fita. Després només calia posar-me a treballar!

Hi vas anar amb en Carles Gel, que poc després de començar l’aventura es va lesionar i va haver d’abandonar. Què et va passar pel cap, quan et vas quedar tot sol a l’Antàrtida?
Dues coses gairebé antagòniques. Per un costat decepció, perquè el meu company, amb qui havia preparat el projecte, havia d’abandonar i era un somni que no es faria realitat per a ell. I angúnia, perquè dubtava si seria capaç de fer tot sol l’aventura, perquè hi havia molts riscos. Però també hi havia eufòria!

Eufòria?
Sí, perquè era una oportunitat per viure l’experiència més intensament, de manera solitària, que és un luxe que cada vegada m’agrada més. Quan estàs sol en entorns tan especials és espectacular. Fer l’Antàrtida en solitari era una opció que des de casa no m’hauria plantejat, perquè amb tres fills, la feina…, ho veus temerari. Però quan hi ets la sensació és diferent. El més fàcil hauria estat abandonar, sortir i tornar, però vaig experimentar un sentiment d’intens compromís amb el projecte. No m’ho podia perdre!

Tants dies a l’Antàrtida sol, no vas acabar un xic boig?
L’antídot per no tornar-te boig en aquests casos és anar-hi ja una mica tocat! [Riu.] En situacions tan radicals, o t’ho agafes de manera negativa i t’estresses i tens ansietat i penses què hi fas, o t’ho agafes pel costat positiu, que és com m’ho vaig prendre jo. Pensava que era un luxe, que estava completament sol sense ningú que m’emprenyés! És molt difícil estar en un lloc quaranta-vuit dies sense veure ningú, sense veure cap animal, ni cap persona, però, hi insisteixo, és un luxe absolut! I el viatge interior va ser bestial: analitzes tota la teva vida, passat, present i futur. Qüestiones, a vegades fins i tot massa, coses molt importants a la teva vida, i t’acabes adonant que no has de qüestionar-te la vida, sinó evolucionar-hi, millorar-ne petites coses. Evidentment, també vaig tenir moments d’enyorança i d’avorriment. Però enyorar el que estimes també és positiu. De l’Antàrtida m’emporto aquesta solitud. Aquesta calma mental, tot i el fred i el neguit. Però aquesta rutina amb el teu límit d’esforç va ser molt important. Una autèntica lliçó, un màster com no en fan a cap universitat del món.

Com és l’Antàrtida?
Silenciosa. Silenciosa quan no fa vent. Quan para el vent es crea un silenci que t’arriba a embriagar, que t’ocupa tot. És un silenci dens. I és molt difícil no sentir res: un cotxe, una persona, un animal, un mosquit…, sempre sentim coses, però allà, si no hi havia vent, la calma és absoluta. Visualment la calma també és espectacular. És immens i tot molt igual. És com anar per un oceà.

O com anar per l’espai. Per cert, t’ho has plantejat mai, això de viatjar a l’espai?
Me n’hi aniria demà, a l’espai! Si tingués els mitjans, no en dubtaria. Si em diguessin de passar un mes a l’estació internacional, me n’hi aniria de pet! Però sempre hi ha límits, no és una aventura realista. Amb tot, seria meravellós anar a l’espai!

Imagino que per anar a l’Antartida cal un entrenament previ, oi?
Hi ha gent que s’entrena dins de neveres.

Neveres!?
Sí, però no serveix de res. T’has d’entrenar al Puigmal, a la nevera no hi fas res. Jo m’entrenava la part física, reforçava les parts que patirien més com l’esquena, els bessons, els talons. I la part mental ja no la vaig preparar perquè ja tinc una trajectòria de desafiaments prou llarga i ja hi anava entrenat. El 70% és adquirit de l’experiència, i la resta espero que sigui inèdit. I és que no m’agrada que totes les aventures siguin iguals! En tot cas, mentalment calia treballar molt el perquè del desafiament, i m’ho repetia com un mantra perquè una cosa així no la pots fer per caprici o per passar-t’ho bé i que et facin cas. Fins i tot em vaig treure l’apèndix abans d’anar-me’n de manera preventiva. Anul·les un risc i incrementes el compromís. El menjar? Barretes energètiques, i a la tenda aliments liofilitzats com puré de patata, llenties i pasta. I embotits, formatge i torró! I per fer les necessitats et poses de genolls i fas un forat al glaç. La part sòlida és més complicada perquè has de calcular molt bé, i és amb aquestes temperatures…! Si t’han de tallar un dit, mira, però si tens congelacions en un altre lloc del cos, malament! [Riu.]

De fet, a fora tampoc no et veia ningú!
[Riu.] Sí, en aquest sentit estava bastant tranquil. Amb tot, arran dels cent anys de l’arribada de l’Amundsen sí que hi havia gent al continent, però allò és tan gran que ni te’ls creues. Eren unes trenta expedicions en tota la temporada del centenari i només em vaig trobar amb una persona que tornava, una noia!

Quan et trobes una persona al bell mig de l’Antàrtida, què li dius?
Ella venia del pol sud i feia quatre dies que havia vist gent. Jo en feia quaranta-dos que no veia ningú. L’emoció era més alta per part meva que no per part seva. Ens vam anar veient en un punt a l’horitzó i finalment ens vam creuar. Per mi va ser una emoció important! Li vaig fer una abraçada i una mica més i la trenco! Vam estar vuit o deu minuts parlant de l’experiència i a tirar endavant, que tots dos teníem feina! [Riu.]

Com viu la família tots aquests reptes?
Tenim una fórmula que ens funciona: ho vivim d’una manera enriquidora a escala personal, a escala de parella, a escala de pares, però intentem tenir límits. Hi ha gent que fa coses molt interessants quant a desafiaments, però la seva vida personal és un desastre. Jo no sóc així, per mi la família és un límit. Jo escolliria sempre la família. Però, a vegades, per no posar en perill una cosa ens quedem sense fer res i això és absurd! No hi ha una fórmula exacta, però a escala familiar estem molt feliços, amb la dona i els fills. El més important és que la fórmula sigui enriquidora per als dos o per a tots els integrants de la família. La meva dona a vegades m’acompanya, em porta la comunicació, fins i tot va venir al camp base de l’Everest. Això sí, quan vaig tornar de l’Antàrtida vaig tenir família per la vena. Això, i menjar molt! A cada restaurant on anava no deixava ni el pinyol de les olives!

On es viu millor, a l’Antàrtida o a Barcelona?
[Riu.] Pateixo més aquí, i hi ha més risc! Almenys a l’Antàrtida el veus venir de cara, el perill; a Barcelona t’apunyalen per l’esquena, et roben, et tiren a terra, et rematen, t’escupen i t’insulten! Som una societat complexa que va cap a una situació difícil. Ho veig quan me’n vaig i torno després de dos mesos i el tema encara està pitjor. L’ànim està molt crispat i tothom s’acusa mútuament. Els treballadors als empresaris. Els empresaris als treballadors. Els ciutadans als polítics. Els polítics als sindicats. Tothom acusa l’altre i poca gent assumeix que la culpa, la tenim tots. Som una societat complexa, passa que també és apassionant. A mi ja m’agrada la incertesa, i viurem uns anys molt interessants. No serà fàcil, però els qui tiraran endavant seran els que entenguin que el teu patrimoni ets tu. Al nen tontet ja no el podrem posar a la fàbrica durant quaranta anys!

Has estat a l’Antàrtida, has participat al Dakar, has pujat als cims més alts de cada continent… Deus haver viscut més d’una situació complicada, oi?
Estar sol a l’Antàrtida en seria una. També a l’Everest, el dia que vam arribar al cim i una mica més i no en baixem. I també fent el Dakar amb moto, una jornada que vaig anar avançant de nit. De dia més o menys hi ha qui et controla i et pot veure, però de nit, si tens un accident, no et veuen i et quedes allà. Aquestes tres situacions són les que més por m’han fet passar.

Ara que comentaves les nits al Dakar. Què et sembla com ha evolucionat la competició?
Encara que em tira molt, ara estic apartat del motor. Tot i així, diria que el Dakar ha perdut l’esperit aventurer. És una cursa molt dura, però s’ha anat perdent el vessant d’aventura. Recordo que abans hi havia equips molt preparats, però també hi havia paios que anaven en solitari i et preguntaves: “Què fot aquest per aquí tot sol?” Avui ja no hi ha lloc per a una persona així. Sol, sense mecànic, sense dormir… Ho troben perillós i ja no interessen a la competició. La part d’aventura ha anat minvant, i a més era més maco quan es feia a l’Àfrica.

Aquestes aventures que has anat vivint, et serveixen empresarialment?
Absolutament! Em serveixen per a moltes coses: eines de gestió, treball d’equip, per saber liderar, per motivar… I també per gestionar actituds en moments crítics de veritat, com ara jugar-te uns avals o estar a punt d’arruïnar-te. Cal tenir serenitat, visió, ser fred i metòdic. Empresarialment hi ha situacions extremes, però les pots relativitzar perquè en unes altres circumstàncies has estat a punt de morir.

No t’has arruïnat mai?
M’he arruïnat i he fracassat. Em vaig quedar sense un duro en l’època inicial de la meva carrera d’emprenedor. Vivia a casa dels meus pares i per sort no va ser tan traumàtic. No és com ara, que si tinc un problema gros tinc una família al darrere. Sempre dic que el que et fa vell no és l’edat, sinó les responsabilitats. Podria ser més lliure, però tinc uns compromisos familiars i els he de complir. Cal un equilibri entre llibertat i compromís. Però, una vegada més, el que ens fa vells és la prudència. No arrisquem, no emprenem i no ens llancem a la piscina, i després la teva vida és una merda perquè només defenses la teva seguretat. El que no entenc és que els joves només somniïn comprar un pis. Què coi t’has d’hipotecar! Primer has de ser amo del teu temps! No t’hipotequis de per vida perquè aquest pis de merda et condicionarà totes les teves decisions els trenta anys vinents! Liderar és creure en el futur, i jo vull ser líder de la meva vida.

“Liderar és creure en el futur, i jo vull ser líder de la meva vida”

En la feina també ets un aventurer?
Sí, em considero més emprenedor que no empresari. Participo en unes quantes iniciatives empresarials, algunes de més petits, algunes de més grans. Gestiono projectes des del punt de vista de la inversió. La meva professió és trobar un rendiment econòmic a les meves inversions. Però, sobretot, m’interessa invertir en projectes de medi. És important que a part de tenir un objectiu econòmic hi hagi un objectiu ètic. És important el què, però també el com. És important que els projectes tinguin un absolut respecte per la natura i el medi.

Aquest compromís empresarial et ve arran de les teves aventures?
Totalment. I això em ve dels últims cinc anys. Abans només mirava el balanç, el balanç i el balanç. I és molt important, eh! Perquè sense beneficis no vas enlloc, però tinc una relació d’amor amb el planeta, amb “polvos” inclosos, eh! [Riu.] D’anar a l’Antàrtida i fotre’m fins les botes! [Riu.] I si gaudeixes tant del planeta, després l’has de respectar, no pot ser que només l’utilitzis. Ja que busco beneficis i riquesa en un projecte, cal intentar que el futur sigui millor que no el present. I depèn de nosaltres i sobretot dels empresaris i els inversors que tenen diners. I ells tenen una gran responsabilitat en aquest sentit. Si vols fer només diners munta un “puti club” i en faràs molts, però no faràs cap servei a la societat.

D’aquest món que dius que hem de preservar, què creus que no ens n’hem de perdre?
Crec que abans de morir la gent no pot deixar de descobrir l’Himàlaia. I a més és relativament fàcil de fer. Ser al costat de les muntanyes més altes del món és necessari i obligat. Després, les selves també són interessants, però són dures. I el desert! Dormir al desert, però no en un hotel, sinó en una tenda i veure pondre’s el sol. Alaska també és brutal. L’Antàrtida? És especial, però per mi no seria una prioritat. Hi ha gent que es gasta trenta mil euros per arribar-hi, fer-se la foto i anar-se’n. Però l’Antàrtida no es veu, s’experimenta.

I quan el teu cos no pugui afrontar aquestes aventures, què faràs?
Morir-me! Els desafiaments, les aventures, no són un tema físic. El que no faré és anar al pol nord amb vuitanta anys, però faré unes altres coses. Ja tinc una llista feta per quan tingui de setanta a vuitanta anys. I és que no és un tema d’edat, sinó d’actitud. Si he pujat a l’Everest amb una persona que li falta una cama, o he fet el Dakar amb un noi que condueix només amb les mans, o faig un disc amb una noia a qui li han trasplantat el pulmó dues vegades, és que puc fer mil coses! La condició física no és un límit.

Quin serà el repte següent?
Arribar al pol nord. També amb parella, i espero no quedar-me sol aquesta vegada! [Riu.] Fer-lo des del Canadà, no arribar-hi, com molta gent, amb helicòpter o avió i fer-me la foto, sinó recórrer  mil quilòmetres de distància. Però això d’aquí a dos anys!

I si aquests anys vinents un dels teus fills et diu: “Pare, vull anar a l’Everest!”, què li diràs?
Castigar-lo! [Riu.] Depèn, si té coneixements i sap per què hi va, cap problema; però si hi volgués anar per fer una bogeria, li diria que no. Avui la gent s’apunta a una cosa grossa només perquè és grossa i s’oblida del camí. D’una altra banda, els fills han de ser nens i no pressionar-los. No sé si tocaran la flauta o pintaran, però que tinguin bona actitud! N’hi ha que han estat campions olímpics i ara estan trastocats! Tinc un amic a l’Iran que sempre em diu el mateix: “Hauríem de viure sense treballar fins als quaranta-cinc anys.” Viure, i a partir d’aquí posar-nos a treballar. Amb tot, un dels meus fills diu que vol ser com jo, i l’altre diu: “Quin rotllo ser com el pare!” [Riu.]

Text: Jordi Caixàs. Fotos: Carles Rodríguez.

I demà… Àlex Ollé.